Rosi

Història: Ens vam conèixer a 1r d’agrònoms, al mateix temps ell es va fer amic d’un tal Cava, amb qui no es parlava fins llavors.

Caràcter: Molt bon xaval però és dels que fan perdudetes quan guanya el Barça.

Estudis: ETSEA! És un indústries. Per a més informació, futur post ETSEA...

Data prevista final de carrera: No abans de l'inauguració de la Sagrada Família.

Sol anar més net...

Comportament a classe: Discret, tot i que en els seus inicis feia coses rares sota els pupitres... Té el doctorat en Sudokus del « Metro ».

Assistència a partits de la lligueta: Nul•la. El més impresentable de l’ETSEA, mai va assistir a les convocatòries dels grans equips : F.C Wx Maxima, Giberelinas Futbol Club i Unió Esportiva Potencial Hídric; va ser apartat de la plantilla per decisió del ex-president Nando.

Col•laboració amb la promoció: La mateixa que amb el futbol. Guanyar 500 euros per rentar dos taules no està mal...

Velocitat de desplaçament: Super lenta! Tarda més caminant de l’aparcament a classe que de Juneda a Lleida. Si té pressa agafa el rebufo de Cava.

Música: És l’única persona que escolta Cadena 100 al cotxe. Fa mil anys que té al nick la cançó “El secreto de las tortugas”.

Menjar: A casa seva només mengen “macarrons plat únic”. Quan es queda al migdia a dinar sa mare li pela la taronja.

Aquí el tenim en el seu hàbitat natural, amb bates i entre indústries. Les miradetes no les comentarem...

Conducció: Tranquil·la, però això si, odia que la gent baixi la ventanilla. Si no ets noia, les probabilitats de que et baixi d'agrònoms a Lleida amb cotxe son menos 1000.

Dada: És l’home de Lleida que més matins a anat a l’Unipreus de la Caparrella i mai de la vida hi ha comprat res.

Anèctdota que ha explicat 3000 cops: Que un dia tenia pressa per anar a l'AVE i es va trobar a Montoliu i bla bla bla...

És amic/amat de: Guembe

Detesta: Comentari censurat.

Antecedents: Fa 2 anys el buscaven els mossos per motius que ara no venen al cas…

Promeses incumplides: Mai ha vingut a Toulouse, septembre última oportunitat!

Achtung!

Jardiland

França

Fa 1 any que vaig arribar a França, país en el qual no descarto quedar-m’hi, i aprofito per tant per desmentir o fomentar mites, tòpics o curiositats del país veí (totes verídiques!).

• Si vols sortir de festa fins veure la llum de Sol, t’has equivocat de país. Més aviat veuràs la posta de Sol…

• Un pica-pica a les 7 de la tarde és una festa. Per a que surtin de casa dissabtes a la nit està prohibit emetre películes a la tele.

• Està de moda el bigoti a lo Aznar, no em semblaria malament si no fos perquè son les ties les que el porten. A la uni compartia pupitres amb Hitler i Groucho Marx.

Tardar 21 anys a pillar el logo del Carrefour, no està tan malament...

• El personatge espanyol més conegut (i caspós) és Miguel Ángel Muñoz gràcies a la famosa sèrie, aquí titulada 1,2,3.

• Si dius “bonjour” et diran “bonsoir” i si dius “bonsoir” et diran “bonjour”, no intentis aprendre quin és el saludo correcte.

• Malgrat ser un país del primer món, no han descobert ni els cubitos, ni la fregona, ni les bosses de basura amb llacet, ni el dosificador d’oli i vinagre.

• Està prohibit banyar-se amb banyador normal a la piscina, si no marques paquete no et deixen entrar.

• No plou més al nord que al sud, plou un "wevo" a tot arreu.

Lo normal...

• Utilitzen una altra unitat de mesura, el quilo-euro. Un KE són 1000 euros, però si ets un stagiaire pringat (com és el cas) només et paguen 400g d’euro al mes.

• No hi ha res pitjor que un francès parlant anglès. A més s’enriuen si pronuncies la H, ells diuen: I’m appy, ollywood, Manatan…

• Són molt més simpàtics del que semblen i no tenen cap paraula per parlar de nosaltres a lo”gabacho”o “franchute”, o no me l’han dit… Rectificació 10/8/09: Ens diuen espinguoins!
  

• Si ets espanyol o moro (tio) i et deixen entrar a una discoteca pots estar content.

• I per últim, la conclusió final: mai passeu el cap d’any a França, mai!

...

Bienvenidos al norte

8 horas de tren (en teoria de "gran velocidad") dan para mucho, asi que aquí estoy en el TGV escribiendo "a lo poeta". Aprovecho para revivir los 5 días pasados en el norte, chez Titou...

Martes 19 a las 4 sale el TGV hacia Lille, nota para los usuarios de Renfe: la SNCF es mucho peor, TGV que van a 100 km/h y 1h de retraso. 7 horas más tarde, aburrido a más no poder, decido hacerme amigo del vecino. Aprovechando que el tio hace ejercicios de español: pam! codazo y "ah tu estudias español? aprovecha!" Es simpático y pasamos dos horas discutiendo en francés sobre tópicos de aquí y allá. Llego a Lille (no llueve!) i Titou me está esperando con su super Clio, solo subir al coche suelta la primera: "Tranquilo Lluc, no soy tan pelirrojo como Montoliu".

Los días siguientes toca visitar la región i reencuentros varios. A destacar Max que como las pelis, mejor en version original. No paraba de hablar y bromear, lo único que le resta puntos es el hecho de repetir todo el tiempo "je dois réviser" y por ese motivo no asistir a todos los eventos. Miércoles noche salimos por Roubaix para ver a Marlou, muy cambiada, a lo "organizadora de fiestas" estudiantiles.

Imagen del tratado de paz Marlou-Tif Tif

Jueves tocaba visitar Bruges. Después de haber aguantado al Ferrera 1000 veces diciendo: "Eh tio ves a Bruges! Eh tio Bruges mole! Eh tio..." La verdad es que no decepcionó. Canales, iglesias, chocolate y belgas sosos por todas partes. Lo único no agradable: el flamenco, la lengua más horrible que he oído nunca.

Titou estuvo a la altura y con camisas, tal como se esperaba. Sólo falló en el conocimiento del terreno, no hubo día en que no nos perdimos con el coche, incluso tuvimos que preguntar "a lo turistas"en el centro de Lille para orientarnos.

Titou por las carreteras del Norte con sus problemas de orientación...

El finde se unieron Pascale, Charles (amigo gracioso de Titou) y la parejita Tif Tif-Thomas. Juntos disfrutamos de la soirée Poker a lo profesional, nada de papelitos recortados y préstamos como hacen algunos. Ganó el mejor...

Intentamos bañarnos en el mar del Norte después de comer unos moules-frites pero la lluvia nos lo impedió. Estuvimos también en Bergues el pueblo de "Bienvenidos al norte". Y me ocurre lo mismo que en la peli, una vez has estado chez les Ch'tis ya tienes ganas de volver.

Au revoir Ponsan!

Escric aquest post "a lo primeres impresions" desde rue de Bayart 62. Sense llàgrimes als ulls aquesta tarda he abandonat els 9 m2 de Ponsan, després d'haver-hi passat 8 mesets i haver descobert que un videt pot tenir infinites funcions.

Foto super vella però que quede ver per dir que he marxat...

Tot i no ser una suite, la meva habitació no està mal. Pel que fa als companys de pis de moment la cosa pinta bé: Juliette (infermera, 23 anys), Jenny (estudiant, 23 anys), Sophie (profe, 23 + x anys) i Calix (gat, 1 any). El pis està ben al centre i és d'estil vell que diguem, amb una porta de fusta a lo Mordor i els sostres super alts. Nota interessant: hi ha lloc per a visites que portin matalàs inflable.

De moment el gat hi ha m'ha esgarranyat 3 cops però a part d'axiò la soirée ha estat tranquila. Després de sopar hi ha hagut una tertúlia no gaire animada al menjador i han anat a dormir a les seves habitacions enormes (no com la meva). Per divendres que ve s'anuncia l'aniversari alternatiu de Sophie, va néixer al març però un dia va decidir que ho celebraria tots els 8 de maig , que aquí és festa i li va millor. En propers posts ja aniré contant com evoluciona la cosa. Bona nit!

L'Aida

Història: La veritat és que no sé si va arribar al Gili a 3 o 4 d’ESO, en tot cas només la recordo a 4 ESO. Els primers dies feiem la típica broma de dir-li Dolores. Però aquell any va acabar convertint-se en el personatge revelació del curs.

Estudis: Molts batxillerats al Gili i després periodista a la UAB a lo “Francino”.

Alimentació: La seva especialitat és el Halibut de la Sirena, que per mol que insisteixi tots sabem que no és llenguado.

No és el famós halibut, però se la veu orgullosa del seu sopar

Beguda: Si la beguda porta alcohol s’ho beu tot. Sembla ser que s’ha desintoxicat una mica…

Gustos musicals : Xunguillos i raros, últimament s’està arreglant fent veure que li agrada Manel. És fan tant de cantautors depriments a lo Quique González, Chaouen com de la rumbilla. Un dels seus ídols va ser Junco, que la llegenda diu que va viure a Aitona.

Aficions xungues: M’han comentat que és fan del Víctor de OT… Per cert que se n’ha fet d’aquest personatge? (I Naïm Thomas ?)

Idiomes: És tota una poliglota: català, castellà, anglès, francès bàsic, àrab (nivell kebab) i aitonenc.

Conducció: Representa que fa anys que té el carnet però mai l’he vist conduir. Tot i que era un perill es veu que s’ha moderat i potser algun dia s’anima a anar a Toulouse.

Aquesta foto de la seva època dura potser no tocave...

Habitatge: Viu al famós piset amb "vistes" de la Sagrada Família.

Odia: Els emos, però té una certa tolerància als semi-emos (de fet comparteix pis amb un(a)).

Canvi en la seva vida: Encara que no ho reconegui, la seva vida va canviar quan va tenir una neumonia o tuberculosi a 4 ESO. Durant una semana només es va alimentar de gelocatils i mai més va tornar a ser la mateixa.

Experiència propera a la mort : Després de superar la terrible malaltia, tots vam patir quan el Ricard Atienza (vaia personatge) li va fer córrer els 3000 metres, no havia vist mai ningú tan roig.

Comentari més tonto que ha fet: Conversa a classe de música de 4 ESO: Lluc va dir: “el meu pare és antropòleg”, Aida amb cara de por va contestar: “no fotis, d’aquells que mengen homes!"

Cançó preferida: Aquí us deixo l'enllaç a aquest temazo titulat "Pizza móvil"

Paparazzi

Donat que no corren bons temps en lo que serie imaginació, aprofito una petita anècdota per actualitzar. Avui, tarda de tempesta, tornava de treballar (en el pròxim post contaré algo de la “feina”) i he anat al centre. Al costat del Fnac he vist un munt de gent i m’he acostat. He preguntat a un noi jove que a qui esperavem i m’ha dit que a Adrey Tatou.

La BBC vol fitxar a Patxi després d'aquest genial reportatge fotogràfic (representa que és ella)

A la sortida l’esperaven unes 30 persones de totes edats i estils amb càmeres de fotos fent veure que estaven nerviosos. M’he fet passar per un fan i m’he quedat a esperar-la. Al cap de 5 minuts (i després de que una tia fes la típica broma de sortir ella de dins fent-se passar per Audrey) ha sortit una cosa petita amb un gorro parisenc i ha dit: “Oh la la!” al veure'ns.

La gent esperava autografos i fotos però simpaties zero, sense dir res més ha pujat al cotxe i ha marxat pitant. Sento desilusionar als fans d’ella (si n’hi ha) però a la realitat és com una Amélie en miniatura, guapa però no deu fer més de metre i mig, cametes petites (els pantalons li anaven grans) i no tan jove com sembla.

PD: Ah! venia a presentar la peli "Coco avant Chanel", que no tinc previst anar a veure...

PD2: Per si el Ferrera ho vol mirar, la peli encara no té nota a Filmaffinity.

Oasis

El passat 17 de febrer vaig anar amb altres Erasmus al concert d’Oasis. Pel camí em preguntava per què havia pagat 38 euros si tampoc m’apassionen (suposo que perquè en pago 80 de resi). L’escenari era el Zénith de Toulouse, una gran sala de concerts i a les 8 ja estàvem allí.

Com sempre la cosa comença amb els teloneros, però no n'havia vist mai uns de tan poc estimats, menys encara que aquell tal Carlos Cros. A ningú li va saber greu que marxessin i per fi va començar el concert. El primer que vaig pensar quan van aparèixer va ser: Vaia vellacos! I allí els teníem als germans, vestits com sempre i amb la mateixa pose.

L'escenari molava

Pantalles gegants a tope i comencen a sonar cançons de l’últim disco, uffff suspens general. El més remarcable del concert (no per a bo...) va ser el públic, no oblidem que estem a França: 98% del públic de l’extrem 2. La meitat estaven assentats a lo “Concierto de año nuevo” i la resta no feien soroll. Crec recordar que algun agosarat va moure un braç.

Entre canço i cançó no es sentia ningú, només les bromes de Pachi. Lo més trist: el tio es va ficar a cantar una cançó i va fer lo típic de parar per a que el públic continui cantant: silenci total. O ningú tenia el First o a ningú li agradava Oasis, el cantant va trencar el silenci amb un "Fuck you!" i després va optar per cantar-la ell, que era l’únic que se la sabia.

I per fi va arribar el moment més esperat pel públic i pels senyors SFR i Orange: “Wonderwall” ja que tothom va fer la típica broma de trucar als amics d’Espanya. Amb clàssics com “Don’t look back in anger” està clar que no es podia fallar i la cosa va acabar entre silencis però molt bé.

Però a Toulouse només es parla de l'esdeveniment que ens ha fet oblidar per complet el concert d’Oasis... a finals de juny el gran David Bisbal visitarà el Zénith de Toulouse! No descarto anar-hi, o si...

Egoblog - Stage

Aquesta petita papallona és la culpable de que hem quedi aquí a Toulouse fins el 20 de novembre. Representa que faré un stage a una empresa, o sigui és com si treballessis però et paguen un terç del que t'haurien de pagar. Per si hi ha algun agrònom, si no podeu saltar el paràgraf:

Es tracta d'evitar que el bitxo pongui ous al panís tirant aigua amb sucres. La papallona no veu la planta de panís com nosaltres, i per saber que allò és panís detecta els sucres que hi ha a les fulles. En teoria, tirant sucres diferents les papallones que siguin tontes no sabran que allò es panís i no pondran els ous. La dosi és com tirar un terronet de sucre en un camp de futbol. Els assajos en camp es fan a Toulouse, Alsàcia, Itàlia, Grècia i ... Tamarite de Litera.

A part d'això, a l'ENSAT cada mes nous companys de classe. La última classe estava plena de parelletes, la pitjor experiència: a primera fila avorrit (classe sobre el blat) i la tia del costat tocant-li la polla al seu "copain". La gent de la classe actual son mol majos malgrat els bigotis femenins superen de molt als masculins...

I res més, intentant escapar de Ponsan per a que Montoliu pugui tornar a Toulouse.

Pd: Els amants de la música poden estar tristos ja que el personatge del post anterior, alias "Womanizer", va sortir a la tele cantant però se li va oblidar la lletra i es va veure truncada la seva prometedora carrera, quina llàstima!

Fent amics!

Dissabtes a la nit anem a la place Sant Pierre per fer "botellón polar" abans d'entrar a algún puesto. Lo bo que té és que cada nit és diferent i pots conéixer a personatges carismàtics. Us presento al "Chou Chou" i el seu amiguet, fans de Britney Spears.




Nota pels defensors dels drets: El tio s'ha presentat al Factor X francés i està encantat de que hagi penjat el vídeo a YouTube.

Manolo el de la guitarra

Per si no n'hi havia prou amb l'ENSAT, es veu que a les altres universitats de Toulouse també passen coses rares. Avui m'han explicat una petita anècdota:

Imatge "no" cedida per Pilar & Elena

La imatge és d'una classe d'Economia a la Université Toulouse 1. El tio de la guitarra és un tal Manolo que entra sovint a classe a lo "metro de Barcelona". L'homenet s'asseu a la taula de la profe i es posa a cantar una cançó amb la guitarra. La profe és la senyora de rosa i en comptes de flipar, espera a que l'home acabi el concertillo. Després Manolo passa entre els pupitres a recollir diners, se'n va i la classe continua. Som a Toulouse i aquí no ha passat res...

L'ENSAT

L'ENSAT en teoria és l'École Nationale Supérieure Agronomique de Toulouse però si fa de tot menys agrònoms. Pensava que els francesos eren molt aburrits però l'ENSAT és un altre món i bastant raro:

Cosa rara nº1: Només arribar ja em van sorprende amb la semaneta a lo "Supervivientes" en un poblet, on haviem de sobreviure amb 150 euros mentre caçavem bitxos.

Benvinguts a l'ENSAT!

Cosa rara nº2: El mes següent els estudiants es van convertir en mafiosos. Durant una setmana es feia un joc de rol i a l'escola hi havia diferents clans que s'havien de matar entre ells. Tothom anava disfrassat amb barrets i gabardines a classe i les noies feien de putes i passaven informació. També hi havia policia i si no anaves a classe per a que no et matessin penjaven cartells de "Wanted". Jo vaig fer de padrino del meu clan i aprofitant que no anava gaire a classe no em van matar...

Cosa rara nº3: No fem casi exàmens i les classes també son rares, a "Pesticides" la profe ens invita a menjar crêpes i també et pots trobar estudiants de Master fent "Brownies" tota la tarda...

Cosa rara nº4: Fan festes a lo "Eyes wide shut" on tothom va amb màscares i cubates a 50 cèntims! Allí podem trobar al "Marqués de Sade", un profe de genètica tot pet i amb peluca blanca que feia veure que pegava amb un látigo a les ties i els deia que el dia de presentar el projecte les faria despullar al tribunal.

Mitel el "Marqués de Sade" com és fa el serio amb el barret per a la foto

Cosa rara nº5: Fa poc va ser la setmana electoral i els candidats et feien la pilota tot el dia: et portaven cafes, et donaven berenar, organitzaven tornejos de Wii Sports ... El dia de les eleccions van sortir tots emmascarats i van projectar els resultats a lo "Carles Francino". Llavors els guanyadors es van treure les màscares i seguint la tradició la presidenta es va quedar "à poil", o sigui despullada!

Moment de màxima emoció electoral (previ al streaptease)

Altres coses rares (per anar acabant): Fa dos dies hi havia uns tios amb túniques al restaurant preguntant-me que si era Jesús el Messies... Ahir hi havia torneig de "Sing Star" i per últim aquest matí a classe d'anglès la meitat dels alumnes anaven disfressats de putes, puteros, transvestits...

Classe d'aquest matí...

Pd: Que aprenguin els de Lleida...

Nouvel an a la ville rose II (2009)

1 de gener del 2009: Comencem l'any a lo subidón, a Ponsan sonen temazos com “Kids”, “Beggin”... i el súpercava (semi-sec) d' 1,70 euros s'esgota ràpidament. Però ara ve lo xungo, hem d'anar al centre i encara no sabem si entrarem a alguna discoteca o no (culpa meva en part...).

Mohamed (continuar llegint...)

Surtim del metro esperant trobar la desolació i resulta que està ple de gent. Això si la densitat de xungos és altísima i anem esquivant algunes disputes i llançaments d'objectes. El cava (semi-sec) converteix els tímids en fisherman's i unes noies ens acompanyen a “La bodega”. A la cua, fent broadcasting coneixem unes altres noies de Perpignan (i un noi raret) i intentem entrar junts. Però aquí comencen els problemes ja que el segurata ens fa fora a espentes. Hi ha diverses teories per explicar-ho:

Versió oficial: No anem vestits adecuadament (no havien vist bé les camises de Mauri i Ferrera).
Versió segurata: Som espanyols. Cal dir que en aquest petit antro no deixen entrar als moros i negres.
Versió de les males llengües: Ens fan fora perquè creuen que el Ferrera alias “Mohamed” és moro, algú diu: “il a l'air arab”.

D'esquerra a dreta: "el pescado" que diu Titou, el Fisherman i Titou

I aquí comença el bajón del "Nouvel an à la ville rose", els nostres cossos acaben de metabolitzar l'alcohol i això es nota...A Toulouse no abunden precisament les discoteques i descartada la opció de pagar 50 euros ens trobem caminant per la “rue”. L'última opció és pagar 20 euros per entrar al Shangai (local semi-gay) però la descartem. Amb la gent de Perpinyà busquem bars fantasmes però estem a França així que no hi ha esperança.

Mono Mojado (darrere meu) prefereix mantenir-se en l'anonimat...

Passem la resta de la nit a la plaça del Capitol esquivant petardos que ens llancen els moros xungos. Els fishermans continuen treballant i Mono Mojado no para de dir: “Joder macho, es verdad que los catalanes sois unos agarraos!Porque no entramos en ningún sitio?”. Mentre tornem cap al metro hi ha males cares i comentaris super-àcids a l'estil del dia que vam sortir mitjora abans de Razzmatazz ... l'any que ve a Espanya!

I aquest cop no hi ha final feliç...

Nouvel an à la ville rose I (2008)

La qüestió és que cansats de Wonders i Naiandeis vam pensar que seria més original passar el cap d'any a Toulouse. Original va ser-ho però França i celebracions de cap d'any no van gaire units...

29 desembre 2008: L'expedició va partir amb Montoliu com conductor oficial del seu Passat més dos conductors suplents i un amateur. Va estar nevant tot el trajecte però Montoliu “a lo Sebastian Loeb” va pilotar sobre la neu fins a França. La banda sonora del viatge va ser Franz Ferdinand, Manel, MGMT i Vetusta Morla.

Mitel! Titou ha tornat però ha oblidat com fer les fotos

Un cop a Toulouse ens vam retrobar Ponsan i amb el ara transformat en poeta Titou. Al principi Titou estava “timído” però després es va anar soltant com sempre i fins i tot va conversar amb “Montulú” que diu ell.

Les sensacions al veure Ponsan van ser molt xungues, com era d'esperar. Aquest va ser el principal inconvenient del viatge, cuinar, beure i menjar 5 persones a la vegada en una habitació de Ponsan. L'espai vital a la B1 207 surtia a menys de 1,8 m quadrats per persona.

Problemes de mobilitat a Ponsan

A la nit vam anar al Café Populaire, com tots els dilluns 13 cerveses = 13 euros. Tothom ens mirava estranyat perquè no coneixien el joc del duro. Ferrera i Montolú van confessar que el seu principal objectiu per al 2009 serà intentar colar per primer cop la monedeta dins el vas... Ens vam retirar amb l'últim metro sense haver-ni pagat cap i amb la incertesa de que Mono Mojado encara no havia donat senyals de vida...

30 desembre 2008: Per fer-ho més difícil ens llevem a Ponsan sense Internet, electricitat ni aigua calenta. I quan torna la llum salten els ploms per haver conectat tres coses a la vegada... Però al matí per fi apareix Mono Mojado que diu que té jet lag de Madrid i es mostra reaci a ser fotografiat.

Nota cultural per alguns pares (xafaners o no): No tot va ser menjar, dormir i beure, també vam anar a lo turistes a la catedral, al riu, al canal du Midi, la plaça Capitol i al jardí japonés.

Després de sopar vam fer un joc etíl·lic de no se quin país d'aquests del Mauri. Hi havia unes normes húngares super llargues però bàsicament es tractava de beure ràpid i canviar personalitats. El resultat era un Montolú fent-se passar per Titou, un Mauri (amb uns quants vodkas) fent de Ferrera etc... molt recomanable.

Mauri, disposat a tot per guanyar...

31 desembre 2008: El dia de les campanades, cosa que als francesos els és igual. Ens costa trobar el raïm ja que ells no en mengen, simplement fan un compte enrere de 10, 9, ... Després de dinar alguns ja comencen a agafar una bona base etíl·lica per a la nit.

El sopar de cap d'any no va ser rollo “La Fonda” ja que cuinar a Ponsan és tot una aventura: pasta, hamburgueses xungues del Lidl i unes patates al caliu amb timó i sense mantequilla (malgrat l'insistència de Titou).

Escoltant la “Titou compilation” va arribar l'hora de menjar “los uvos” que diu ell. Teníem por de quedar-nos curts i ens va sobrar raïm per tota la residència així que vam explicar als moros i a un nou amic de Islas Salomón que fer amb el raïm. El 2007 havia acabat amb la brometa de ETB de desconnectar just al moment de les campanades i aquest va acabar pitjor. Els francesos feien un programa xungo i just 10 segons abans de les 12 van sortir uns matats a contar enrere. Un any més ens vam haver d'empassar tot el raïm en 5 segons.

I així vam donar pas al nou any.

La (dura) vida a Ponsan I

Estic fent la maleta per passar uns dies a Espanya i la nostàlgia m'ha fet obrir una nova secció: "La (dura) vida a Ponsan". De moment recordaré alguns fets a lo notícies breus i ja aniré actualitzant. Avui toca tema dutxes, que està força xungo i done per varios posts (per qui no ho recordi pago 3 euros al dia de residència).

Aquí m'he dutxat...

En la foto no s'aprecia amb detall però les dutxes semblaven un escenari del Resident Evil. Afortunadament estan arreglant la pintura i amb una mica de sort algun dia descobriran la rajola. I el pitjor és que veient els fongs i les cares de Bélmez que surtien a les parets, els francesos es continuen duxant descalços i recollint tota la merda del pasadís...

Com a despedida només dir que això no és lo pitjor que ha passat a les dutxes, fins al proper post!

...vuelve por navidad...

Lejos de Shibuya torna per Nadal!!! No sé quantes vegades he dit ja que tornaria... pero aquesta va enserio. Per diferents motius (que ara no venen al cas...) LdS ah estat ocupat uns mesos pero intentaré recordar els moments, llocs i personatges més destacables. Entre ells hi haura Anis (el meu vei xungo), la mafia de la residència, la meva Uni, les dificultats de la vida a Ponsan, el Marqués de Sade de la Uni ...

Cap de setmana nadalenc a Paris

A part de recordar coses tindrem com no un post del cap d'any a Toulouse, amb la gran noticia de que "Mono mojado" confirma la seva presència! Continua la seccio personatges amb un individu lleidata amb antecedents... i potser algu de Toulouse que no entengui l'idioma...

El color blau va suscitar crítiques però no està mal...

PD: Ho sento pels accents pero escric amb un puto teclat francés (la logica dels teclats francesos dona per un post ja que no s'aguanta per cap puesto...).

PD2: Agraeixo de tot cor a un tal Iberbanda de Cambrils que va tenir la moral d'entrar cada dia al blog quan aixo estave més mort que viu. Les estadistiques diuen que fa un mes que sude d'entrar, torna siusplau!!!

Aquí seguim...

Lds ja porta massa temps sense actualitzar degut al retorn a la universitat. I no ha estat un retorn normal, intentaré resumir-lo.

El primer dia de classe ens diuen que tenim 2 hores i 150 euros per anar al Carrefour i comprar menjar per sobreviure una setmana tota la classe (bueno som 8). Dilluns següent marxem a un poblet a viure una setmana fent "classes". No se si es pot considerar classe que un professor et parli d'insectes al costat de la cuina i amb espardenyes. Els alumnes naen a classe descalços i es passaven el dia caçant bichos. Aixo sí, un 10 pels companys francesos que em van tractar super bé (excepte gestos lletjos com tirar-se pets a taula...).

St.Cirq Lapopie, el poble on vam anar a caçar bitxos

Tot lo demés va molt bé... Però hi ha tants espanyols que és impossible retenir més noms, i com no, tenim personatges molt "destacables" però no direm res no fos cas que entenguessin el català. La vida a la resi continua sent precària (és lo que té pagar dos euros al dia) i la relació amb la mafia de Ponsan s'està deteriorant degut a que son super-buitres.

Típica foto Erasmus...

Personatge carismàtic nº1: Jose Andrés, visita obligada de Toulouse

Sembla que per fi algú s'anima a fer una visita per Toulouse, aprofito per invitar la resta. Us deixo amb un "temazo" frances que sona cada nit.

Mi-bemoll

Història: Ens vam conèixer a l'institut, destacava perquè era el menys “pijo” dels que venien de l'Espiga.

Mauri i el seu típic gest, fent veure que està nerviós per parlar en públic (i Lluís amb melena a Dimarts de Cine...)

Estudis: Futur teleco ja que s'ho ha pres amb calma. De petit feia 25 hores diàries de piano al Conservatori.

La seva millor època: Sens dubte, l'Erasmus a Herning. No és per deprimir-lo però no trobarà res igual (per Toulouse l'intentem emular).

Sobrenom: Relimni. Tot bé d'un escrit que ens va fer escriure el gran Casasús sobre el món dels somnis, encara el guardo.

Alimentació: Escassa, molt per sota del llindar de la OMS. És rumoreja que el reponsable de la deficitària alimentació a la L204 era ell... És soci-fundador del club de fans d'Hacendado i simpatitzant de Lidl.

Beguda preferida: Ha introduit a Espanya la costum polaca de fer un “small drink”. Recomano provar-ho, és fa a totes hores i consisteix amb vodka + suc de poma + un trosset de cogombre, boníssim!

Música: Bfff, no acabaria mai. Si algú té curiositat que ho miri aquí. Pregunteu-li per un grup de rock de Namíbia i segur que té tota la discografia, és el Maldini de la música.

Mauri ballant (al seu món)

Esports: En aquest aspecte, al igual que Suzuki Ignis, és un tot terreny. La seva carrera futbolística va començar a Pringaos al Gili i va continuar a Isótopos de Springfield, Brigadas de Fourier per acabar amb el fracàs internacional de Pindols. Pel que fa al tennis s'ha convertit recentment en 2n del rànking lleidatà de l'Atp (bé, empatat gairebé a punts amb el 3er...). No vull deixar-me el pingpong on si no tires la pilota per sota la taula t'acaba fent un mate del seus.

Conducció: Tema que val més no tocar... Només dir que algú li va prendre el pèl i es va apuntar a l'autoescola Cappont. Se l'ha vist conduint a lo Farruquito sense carnet de la Portella a Lleida.

Marketing: Mi-bemoll és l'amo del marketing, sap ficar-se el públic a la butxaca. Participa en l'intercanvi de comentaris als blogs, això sí, si vols que et comenti ho has de fer tu abans.

A tenir en compte: Eviteu criticar Radiohead davant seu, sobretot l'ofèn la frase: “Ah però esto de Radiohead no era más animado?”

No el trobaràs: Collint fruita (a mi tampoc).

Curiositat anatòmica: Sempre fa un sorollet amb les orelles, rollo un ànec, no entendré mai com ni perquè ho fa...

Densitat capilar: El seu pentinat és deu a que té el pèl de 3 persones al cap (això em va explicar ell)

Aspiració 1: Que el seu blog tingui més visites que Planocorto.

Aspiració 2: Publicar un disc algun dia (ja hi està treballant).

Cançó preferida: Impossible de saber, ens quedem amb una de Radiohead.

La Cité Universitaire Ponsan Bellevue

Sembla mentida com se li pot agafar carinyo a un lloc tan cutre. Més tenint en compte que les primeres impresions no van ser gaire bones. Només entrar van passar dos tios amb katanes i el típic xulito veterano que anava amb bici amb una mà per la recepció i es va menjar la màquina de cafè. A més hi ha un cartell que diu que no es poden posar llibres a les estanteries perquè tenen 30 anys ni enxufar dos coses a la vegada.

Però gràcies als porros (meus no), al fútbol (són superdolents!) i al ping-pong (les altres resis tenen camp de rugby, gimnàs i natres una tauleta només) es van fent amistats. I ja hem ingressat a la penya xunga de la Ponsan, gent de Marsella, Isla de Reunión, Gabón, Martinica i altres colònies. Això si encara no ens hem guanyat al líder, un negre 4x4 que es posa assentat a la porta a controlar i no saluda. Ni al seu deixeble que és el meu veí que hem demana mantega i es passeja amb calçotets.

Mentre la nostra resi li diem Sorna (Prison Break) hi ha gent que ho té pitjor ja que viuen en un lloc conegut com Mordor. Les condicions de vida sont precàries, sobreviurem? No serà fàcil, si no mireu en aquest seriós reportatge el que li va passar a un pobre noi que vivia al nostre campus...